les tres bandes

És curiós però el post de la Mireia m'ha remogut la consciència. I és que trobo curiós com gent més petita que jo esta reclamant i reivindicant els anys 80. I em resulta curiós si més no perquè resulta que la majoria els anys 80 els han viscut en la més mínima essència ja que hi han nascut en ells, que és diferent d'haver-los viscut.

Em refereixo a que d'haver nascut als anys 80 a tenir-ne consciència i records doncs hi ha un bon rato. I més si es reivindiquen coses dels primers anys 80, on alguns segur que no havien nascut. Es com si jo digues que guais que eren els anys 70, ho sento però no en tinc cap record.

No m'estic referint a la Mireia pròpiament, no voldria que sembli un post de replica, però si que em refereixo a una gent que no em crec el que diuen. Si més no, no em crec que ho hagin viscut en el seu moment. Vaja, que són carn de reposició... i gràcies.

Sentir parlar de la Bola de Cristal i la Bruja Averia a segons qui doncs em produeix atacs de riure, a més que ho trobo complicat de que en tinguin records, estem parlant d'un programa del 84, jo tenia 6 anys i si, el recordo... però com el pot recordar una persona que en deuria tenir 2 o 3? és més no hi han hagut reposicions. No és Verano Azul, El Equipo A, V, El Coche Fantastico o McGyver series ultra-repetides, i que la majoria de tots nosaltres hem vist. Tampoc parlo de El Ultimo Gran Heroe Americano, El Trueno Azul o El Halcon Calejero... aquestes són dels que hem crescut els 80.

Malgrat tot, jo la Bruja Averia la recordo amb molt de carinyo, tot i que crec que m'agradaria veure-la ara per poder-la disfrutar molt més, segurament el seu contingut era molt adult. Una cosa que això si, s'ha de lloar d'una TVE que s'atrevia a donar llibertat absoluta de creació i de continguts en uns inicis dels 80 en que s'ansiava precissament la ruptura i llibertat respecte l'obscur passat.

Però a tot això, no surt ningú reivindicant un dels espais que van ser amb el que TOTS ens vam educar en els 80. i em refereixo a Barrio Sesamo. Que passa, que no queda guai dir que t'agradava l'espinete i el don pin pon? i l'epi i el blas? o el dracula? bueno, doncs jo els reivindico.



i aqui la creativitat dels crios d'aquella època. a veure quants de vosaltres no havia cantat la versió lliure del manamana: "mana mana me pica el culo, mana mana no se que hacer, mana mana sera un bichito peludo con ganas de comer..."

per cert. fixeu-vos en la conversa del final del video.

-la pregunta és : que és un mananama?
-la pregunta és: i a qui l'importa!

jajajaja impagable! jejeje

Sempre m'ha fascinat l'art del plà seqüència. Per als profans en la materia, dir-vos que és aquella narració en que només hi ha un sol tall, vaja, m'explico millor, que la camera no ha parat de gravar ni un sol moment, que la història es narra a través d'un sol plà. Bueno espero haver-me explicat.

La potencialitat que ens ofereix i la narrativa que aconsegueix són al·lucinants. Penso que dona un dinamisme i una força que van lligades a la dificultat tècnica que això suposa. Els del mundillo crec que ens agrada més ja que veiem més enllà de les simples imatges, hi veiem el treball que suposa que una escena de 3 minuts (o el temps que sigui) surti sense errors de cap a peus.

El cinema en va ser el creador, evidentment, gràcies a l'avenç de la tecnologia es van poder fer els planos "càmera en mà". Alfred Hitchcock, va fer el sumum dels plans seqüència amb la pel·lícula La Soga, en la meva modesta opinió. Però de fet, hi ha un dels plans seqüència més espectaculars i més llargs de la història en una altra pel·lícula, també de Hitchcock, però lamentablement no recordo el títol de la peli. Ho sento :P

Bé, no pretenc ara donar una classe magistral, només és que avui he estat mirant video clips i m'he trobat amb una de les cançons per excel·lència de Massive Attack. Boníssims.


Massive Attack - Unfinished Sympathy

Divendres es va celebrar la Gala el Català de l'Any. Segurament no n'hauria fet gaire cas si no hagués estat perquè entre els personatges hi havia la nostra estimada Neus Català, i que a hores d'ara tothom ja sap que va ser guardonada com a catalana de l'any.

bé, jo també vull compartir la meva alegria pel fet que la Neus Català hagi estat reconeguda catalana de l'any. Penso que no sempre es te l'oportunitat de poder dir que has pogut conviure ni que sigui unes hores de la teva vida amb personatges tan importants en la història d'aquest país, i més concretament en la història dels i les lluitadors per la llibertat, és a dir, els i les comunistes, la gent d'esquerres i progressita, que tots plegats van i encara ara defensen la República i els seus valors. No parlo només de la Neus, em refereixo també a la Margarida Abril, el Roman Serradell, el Gregorio Lopez Raimundo, en Pere Ardiaca, la Lina Odena , la Soledad Real... gent que han donat la seva vida a la lluita.

penso que nosaltres, els joves tan de la Joventut Comunista com els progressites en general, hem de tenir també un punt de felicitat. Una companya, una camarada, ha estat reconeguda amb un gran reconeixement. Amics, no sempre una militant del PCC i d'EUiA és reconeguda per la seva lluita. La lluita de tots i totes.

Aprofitem-ho per a explicar què volem dir quan parlem de memòria històrica. què significa parlar de la lluita pels drets de la Classe Treballadora. És el mateix que feien la generació de la Neus, i és el mateix que fem ara.

La lluita de la seva generació és la mateixa que la nostra. Tenim l'obligació de continuar-la.


Va per tu Neus

reprenc els meus escrits amb una noticia que m'ha impactat a fi de bé. Per casualitat he anat a parar a una de les moltes revistes online de música que consulto de tant en tant i també per casualitat he trobat una mini noticia que deia algo com "RATM es reuniran per actuar al festival Coachella!" i després he anat a parar a aquesta noticia del Los Angeles Times

bé, per a molts de nosaltres parlar de Rage Against The Machine significa parlar de moltes coses, i no només de música. RATM van significar l'eclosió de la música superpolitica feta desde els Estats Units i criticant el sistema capitalista. Si bé és cert que no són els únics que ho fa i ho han fet, si que és veritat que van arribar a un munt de gent.

Parlo de principis del 93 quan em va arribar a les meves mans (bé orelles) aquell insuperable primer disc dels RATM. Estem parlant del moment en que es trenquen les barreres musicals i la barreja entre el hiphop, el funk i el metal, un estil que sorgeix amb força.

Per a mi RATM no només van ser un grup de música, van ser els culpables en certa part, és clar, que la gent sentis a parlar de Sistema, de Conèixer el teu enemic, del Che... encara que ells només signifiquessin una versió iconocista del moviment revolucionari, jo els poso al costat dels que volen canviar el món.

És ben coneguda la militància poílitica de Zach delaRocha i de Tom Morello. del suport que sempre van donar al EZLN, als moviments revolucionaris llatinoamericans en general, així com la lluita interna a dins els EEUU lluitant en moviments de treballadors així com la seva ferma lluita per la Llibertat de Mumia Abu Jamal.

Se'ls haurà criticat perquè estaven treballant amb una multinacional, Sony, però la veritat és que crec que gràcies a això van poder ser tan grans i arribar a tanta gent, encara que això costés la mercantilització del Che.

En la meva modesta opinió, RATM van acompanyar musicalment una generació que no renunciem a dir que hi ha alternatives al sistema capitalista, i que aquestes són necessàries i possibles.

El pas del temps i les friccions internes van fer posar punt i final al grup, i de la seva base va sorgir Audioslave, que no estan gens malament, però que no preten ser un RATM 2a part. Malgrat les baralles que van tenir, ara tornen a reunir-se. Possiblement només sigui un concert, possiblement n'hi hagin més, qui sap? jo per dessitjar... dessitjo tornar-los a veure :)

Passi el que passi, crec que cançons tan incontestables com Bombtrack (cançó bomba) Know Your Enemy (coneix el teu enemic) segurirant sent himnes... i seguiran fent sentir la mateixa energia, com si fós el primer dia.

RATM - Bombtrack