les tres bandes

Avui hem tingut un mal despertar. L'explosió d'una bomba a les nou del matí a l'aeroport de Madrid trenca nou mesos de treva d'ETA... i enceta molts interrogants i un futur incert pel que fa al debil però necessari procés de pau d'Euskadi.

un procés que exigeix passos i gestos per les dues bandes i que en la meva opinió no s'ha avançat gaire gens en tot aquest temps, marcat també, pel soroll de fons del pp.

les reaccions de les diferents parts (batasuna, psoe, etc) al voltant de l'atemptat ens porten a creure que el procés de pau no s'ha d'aturar . i que estem assistint a una jugada dins de la partida de pòquer de la negociació que comporta aquest procés de pau basc. Si mirem altres processos, el més proper segurament és l'irlandés, veurem com també hi han hagut atemptats i morts mentre s'estava en plena negociació.

esperem que el seny sigui el far que ilumini el procés, i que ben aviat poguem tenir bones noves al respecte.

el procés necessita de gestos i de proves que el permetin avançar.

per a mi, la primera gran prova de foc seran les properes eleccions municipals, en que hi ha de poder participar l'esquerra abertzale, en la forma que sigui. ja sigui legalitzant batasuna o altra formula. Si això no passa, estarem assistint a la més que provable definitiva mort del procés de pau.

la iniciativa ciutadana de suport al procés de pau a Euskadi, doncs, pren força. ja que som també la societat civil qui també hem de donar suport i reclamar que tiri endavant el procés. Així, espero que finalment el dia 28 de gener ens trobem donant un petit impuls (dins de les nostres possibilitats) a aquest procés.

A Augusto Pinochet

"A la muerte de un canalla"
Mario Benedetti

Los canallas viven mucho, pero algún día se mueren

OBITUARIO CON HURRAS

Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda

Feia dies, mesos que esperavem aquest dia en Josep (el meu germà) i jo. Mesos que teniem l'entrada... i que vam haver de correr per aconseguir-ne una quan ens vam enterar que les entrades estaven esgotant-se quan encara faltaven 4 mesos pel concert... però si, ahir va ser el dia.

És curiós com una afició t'acompanya tota la vida desde petit... recordo que era 1988, tenia 10 anys i un company em va passar una cinta d'Iron Maiden, el sublim Seventh Son of a Seventh Son... i automàticament em vaig enganxar... i ja fa 18 anys d'això! si també direm de pas, que tot seguit va venir el Master of Puppets de Metallica, els WASP o Megadeth... però a mi em va captivar Iron Maiden per sobre de tot.

Els Iron Maiden entenen que un concert no és només anar a escoltar música... de fet el públic heavy no és tampoc oient simple de música... és actitud, és viure cada nota de les cançons, és, també dir-ho, un públic fidel. Bé, reprenem el fil...

els Maiden sempre han juntat l'aspecte musical amb l' espactacle i aquest cop haviem d'afegir la presentació del seu darrer disc, A Matter of Life and Death, un disc amb un denominador comú: la guerra (ei, ara no us penseu que en fan apologia, eh?) i això ens portava a fer la pregunta... "de què anirà el seu escenari?"... i encara més important, tenint en compte la portada, com serà l'Eddie?

Anant al concert feiem la reflexió de que no sempre es va a un Palau Sant Jordi ple a rebentar per a veure al grup que t'ha acompanyat (juntament amb molts altres) durant la teva vida... i no era d'estranyar el public tant heterogeni que ens anavem trobant cami a Montjuic... desde pares que porten als seus fills, i amb això vull dir pares que segueixen els Maiden desde que van treure el seu primer disc, que van amb els seus fills, que han escoltat tota la vida Maiden... fins xavals de 16 anys que acaben de descobrir el Heavy, i són molt heavies.

El concert el va obrir la Lauren Harris, que no tindria cap importància ni en sentiriem a parlar si no fós la filla de l'Steve Harris. S'ha rodejat tres mega músics i fan un hard rock molt ben fet, malgrat que la Lauren haurà de creixer una miqueta i millorar la seva veu, que es notava una mica fatigada ...tenint en compte que esta de gira.

Els següents van ser Trivium. la veritat és que no m'havia preocupat a enterar-me qui eren ben bé. I quina sorpresa! Eren ben bé els Metallica de l'era Kill 'em all, Ride the lignhtning... amb algo de Metal epic. Que bé s'ho van muntar. Una gran sorpresa.

I arriba l'hora del Maiden. quina emoció! jejeje 18000 persones esperant que es trobarien... i el concert comença amb la primera cançó del nou disc, Different World, i van caient una darrera l'altra totes les cançons del nou disc. Si si, toquen el nou disc sencer!! de principi a fi. realment no ho havien fet mai. Ni els Dream Theater (que fan discos super-conceptuals que són més històries que un disco de música) ho fan en els seus directes. Impressionant.

El Josep m'explica que tenia 2 nois sudamericans al seu costat que s'estaven cagant en la puta perquè no coneixien cap cançó, perquè no tenien el nou disc. jajajaja quina putada.

L'escenari estava ambientat en un camp de batalla, i ells estaven al resguard de la trinxera que els rodejava, molt guapo.

L'ambient va pujar quan van posar-se a tocar temes classics. Fear of the Dark, que va ser el primer ue van tocar va ser una arrencada brutal, en que es veia els Maiden flipar, la gent cridava tant que gairebé no se'ls sentia a ells! bestial. Van tocar només 5 cançons de les de sempre i adeu, fins el 2008.

Esta clar que els Maiden no es conformen en ser un grup de clàssics i es reivindiquen album a album que són un grup de present. A més, ja sabem que si volem escoltar només clàssics ja tenim el concert del 2008 en que ens preswentaràn la 2a part de l'Early Years, o el que vé a ser la 2a part del DVD de la seva història.