naaaa na naaaaaaa una nit al Sidecar
31 octubre 2006
dissabte tenia que ser un dia força polític, vaja. executiu maratonià... i després acte central dels joves de la coalició d'EUiA i ICV... que es feia a la sala Sidecar (si aquella que desde que ens vam enganxar a Sergio Makaroff no podem de deixar de relacionar-la amb ell)
total, que al Sidecar ens vam trobar la Vella Guardia de viejos rockeros (com ens definim el Nico de l'Hospitalet i jo) i es clar, dissabte i al centre de Barcelona... doncs molta maldat pots fer jejeje
soparet AEPero. En Luiggi i el Vendrell es van afegir per tornar al Sidecar... i després va resultar que només erem nosaltres tres qui ens quedavem. en fi, doncs va ser tot un redescobriment. la veritat és que les darreres vegades que hi havia estat fara 2 anys era una programació força irregular, potser va ser casualitat o senzillament que el ROCK torna a estar de moda...
en fi, molta gent, massa, però de cop et trobes cantant una cançó de memòria i no saps ni com ni perquè és la primera vegada que la sents! ...o no. després buscant en el banc de dades recordes que són Kaiser Chiefs.
o sigui que us presento la cançó del meu cap de setmana, m'he quedat enganxat a l'intro de la cançó i al nanananaaaa. (no me la he pogut treure del cap) no serà el millor grup de la història, de fet, el seu disco tampoc, però se'ls ha de reconeixer unes cançons molonas.
malgrat tot, el moment estelar de la nit va ser quan em van posar Sonic Youth, quina emoció! no m'havia passat mai poder sentir-los en un local, així, sense avisar. gairebé ploro d'emoció! ara entenc quan l'Oscar gairebé es mor quan un dia estavem al Razz i li van posar la Velvet Underground
total, que al Sidecar ens vam trobar la Vella Guardia de viejos rockeros (com ens definim el Nico de l'Hospitalet i jo) i es clar, dissabte i al centre de Barcelona... doncs molta maldat pots fer jejeje
soparet AEPero. En Luiggi i el Vendrell es van afegir per tornar al Sidecar... i després va resultar que només erem nosaltres tres qui ens quedavem. en fi, doncs va ser tot un redescobriment. la veritat és que les darreres vegades que hi havia estat fara 2 anys era una programació força irregular, potser va ser casualitat o senzillament que el ROCK torna a estar de moda...
en fi, molta gent, massa, però de cop et trobes cantant una cançó de memòria i no saps ni com ni perquè és la primera vegada que la sents! ...o no. després buscant en el banc de dades recordes que són Kaiser Chiefs.
o sigui que us presento la cançó del meu cap de setmana, m'he quedat enganxat a l'intro de la cançó i al nanananaaaa. (no me la he pogut treure del cap) no serà el millor grup de la història, de fet, el seu disco tampoc, però se'ls ha de reconeixer unes cançons molonas.
malgrat tot, el moment estelar de la nit va ser quan em van posar Sonic Youth, quina emoció! no m'havia passat mai poder sentir-los en un local, així, sense avisar. gairebé ploro d'emoció! ara entenc quan l'Oscar gairebé es mor quan un dia estavem al Razz i li van posar la Velvet Underground
